Les mines de Surroca

El procés d’industrialització a la conca del Malatosca

El descobriment de la conca carbonífera de Surroca-Ogassa data de l’any 1761 (segons documentació manuscrita que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Ogassa). Tot i que la situació geogràfica feia complicat el trasllat del carbó, aquest mineral era estratègicament molt interessant, ja fos perquè a la zona hi havia diverses indústries que treballaven la farga catalana i en necessitaven, com perquè no hi havia gaire estudis sobre on extreure’n a Espanya. De fet, s’havia començat a importar d’altres països per la manca d’altres combustibles com la fusta, amb boscos sobreexplotats. A més, tothom que visitava Ogassa parlava de la quantitat i la qualitat del carbó que hi havia, si bé també assenyalaven la dificultat del transport fins a les zones de major consum. Es va arribar a dir que en aquesta conca hi havia carbó per abastar Catalunya durant dos segles.

D’altra banda, el desenvolupament de la màquina de vapor va augmentar l’interès pel carbó d’Ogassa, fins al punt que es va començar a treballar en el plantejament de construir una línia de ferrocarril per donar-li sortida. Primer es va estudiar fer una línia fins a Roses i després, la que va acabar construint-se, fins a Granollers, l’any 1880, aprofitant que el juliol de 1854 ja s’havia inaugurat el tram de Barcelona fins a Granollers.

L’activitat de l’extracció va canviar la fisonomia i l’estructura d’Ogassa, que encara conserva les característiques arquitectòniques d’una colònia minera. L’explotació va assolir la seva esplendor entre finals del s. XIX i la primera meitat del s. XX, especialment abans de la popularització i democratització de l’electricitat. Els 1.578 habitants que es varen registrar al municipi d’Ogassa el 1900 (avui n’hi ha poc més de 200) són una bona mostra de la prosperitat que va viure el poble, en un temps en què els sorolls de les vagonetes i dels pics i les pales eren constants i ressonaven per tota la vall. Per resoldre la superació dels grans desnivells de les muntanyes, els enginyers van crear els plans inclinats, que consistien en dues vies paral·leles, per on baixaven les vagonetes plenes i mitjançant la força generada pel seu pes, feien pujar les buides. Aquests mecanismes enginyosos es reproduïen en un engranatge que s’allargava des de les diverses galeries de les muntanyes d’Ogassa i fins a l’estació de ferrocarril de Toralles, a Sant Joan de les Abadesses. La vida social en les èpoques d’explotació era molt activa i contrastava amb la duresa de la feina. Hi havia sales de ball, una cooperativa, escola…

La revolució industrial tardana -primer-, i la necessitat de fonts d'energia després de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial -segon-, varen fer viable l'extracció durant prop de 130 anys, fins als seixanta del segle XX, marcant el caràcter del poble i la seva gent. Tot i les dificultats del terreny, les mines varen treballar-se durant molts anys, gràcies a la construcció ja esmentada del ferrocarril de Granollers a Sant Joan i, ja als anys cinquanta, a la instal·lació d'una mena de telefèric per salvar obstacles, que va reduir el cost del transport del carbó.

Fins i tot quan semblava que el tancament era inevitable per la pèrdua de valor del carbó, les fàbriques de ciment natural que hi havia al voltant (Can Benet i Can Balaguer d'Ogassa, i Can Martin i Can Mas de Sant Joan) i altres socis de la comarca varen crear l'Arrendatària de Surroca i arribaren a un acord per continuar l'extracció, que en part els servia per abastir de pissarra els seus forns. Així va ser durant els últims cinquanta anys d'alts i baixos, amb guerra inclosa i col·lectivització pel mig, fins que la popularització d'altres combustibles fòssils derivats del petroli i l'auge del ciment pòrtland en detriment del ciment “ràpid” varen donar el cop de gràcia definitiu a les mines. Amb tot, encara es manté una certa activitat a cel obert a la pedrera de Can Benet.

I així s’arriba a l’escenari actual, en el qual la natura ha anat reclamant alguns dels seus espais i molt d’aquest patrimoni resta amagat, a l’espera de ser redescobert. Una altra part d’aquest capital es conserva gràcies a l’Ajuntament d’Ogassa i a un conjunt de persones que n’han tingut cura i hi han dedicat temps i esforços, com ara els Amics del Museu Mines de Carbó d’Ogassa (MuMCO).

Referències 

^[1]  https://www.plataformaeditorial.com/libro/5378-la-historia-duna-linea-de-tren-emblematica

^[2] El polític i enginyer garrotxí Pere Macias va publicar el 2011 un llibre sobre les concessions ferroviàries a Espanya en el segle XIX: Via ampla, ment estreta. Crònica de 150 anys d'aïllament ferroviari (1848-1998) https://www.terminus.cat/cataleg/ferrocarrils-transports.html#via-ampla

^[3] Ramon Llongarriu i Montsalvatge a Joan Coromina i Cufú, el sord de l’Arquet, peoner de la indústria del ciment

^[4] Manel Matute i Girau, en Extracte del treball sobre la xarxa de transport de les mines d’Ogassa i Surroca