Recuperació dels actius

Els darrers anys, els ajuntaments de Sant Joan de les Abadesses i Ogassa han desenvolupat diverses actuacions per fer valdre el passat relacionat amb aquestes indústries. El cas més complex és el d’Ogassa. Quan les mines es varen tancar l’any 1967, el poble va perdre el seu principal motor econòmic. A més, la major part de les propietats relacionades amb les mines (les mateixes infraestructures mineres, però també els edificis de les oficines i, fins i tot, les cases dels treballadors) en aquell moment eren propietat de la Compañía Hullera Vasco-Leonesa. Tot i no tenir gens d'interès en la zona, ni en una possible reobertura, l’empresa no posava gens fàcil la compra dels immobles, ni tampoc que les famílies que vivien en els seus habitatges poguessin reformar-los o adequar-los.

Varen passar trenta anys fins que Ogassa -a través d’una societat municipal- va poder arribar a un acord per adquirir els edificis i terrenys a l'empresa propietària, amb l’objectiu de vendre’ls a les persones que ja els ocupaven, i també per poder definir quin ús se’n feia i planificar el futur del poble. Per tancar l’operació, varen haver de demanar uns préstecs elevats, i avui en dia el poble continua refent-se del deute que ha d’afrontar degut a aquella compra.

Es conserven molts elements i documentació de les mines d'Ogassa gràcies a accions de voluntariat impulsades per l'Ajuntament i la societat civil

Encara que varen ser molts els equipaments, utillatges, maquinària i vehicles, que es varen vendre, desballestar o reaprofitar en altres instal·lacions de l’empresa propietària o que alguns habitants han fet seus, es conserven molts elements i se n’han pogut recuperar d’altres, gràcies a les accions de voluntariat i mecenatge impulsades des de l’Ajuntament i la societat civil. Aquest esperit aflora entorn del Museu de les Mines de Carbó d’Ogassa i el grup de persones que treballen de manera altruista per recuperar i divulgar el passat miner d’Ogassa, recentment constituïts en una associació de voluntaris.

Entrada de la mina Dolça, a pocs metres del Museu del Miner d'Ogassa

De manera semblant, i potser amb major habitud en certs casos donada la facilitat per a la seva reproducció, apareixen documents de caràcter tècnic, administratiu, laboral, jurídic, contractual o comercial, procedents dels períodes d’activitat, que ens permeten analitzar la trajectòria de les empreses i les persones que varen protagonitzar els períodes de naixement, creixement i decadència d’aquestes indústries.

Hi ha documentació, hi ha galeries, hi ha construccions rehabilitades, hi ha petges en el territori i fins i tot ja hi ha productes turístics que divulguen i exploten aquest patrimoni, com la via verda de la Ruta del Ferro i del Carbó dintre del Consorci Vies Verdes de Girona, que fa servir el traçat de l’antic ferrocarril i dels plans inclinats de les vagonetes per unir, inicialment, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Ogassa. Avui en dia, amb les obres ja iniciades per unir aquest tram amb d’altres a la comarca, però, especialment, amb la Vall de Bianya i la Ruta del Carrilet i també amb la ruta Pirinexus, convertiran Sant Joan de les Abadesses en un punt neuràlgic de la xarxa de Vies Verdes.

Pel que fa al ferrocarril, tot i que el transport ferroviari va desaparèixer totalment fa quaranta anys, queden molts vestigis de les construccions i edificacions. És el cas de l’antiga estació de Sant Joan de les Abadesses, rehabilitada com a restaurant, o el magatzem, reconvertit ara en un alberg rural (integrat fa poc a la Xarxa d’Albergs de Joventut de la Generalitat de Catalunya). Amb tot, a pesar del canvi d’ús, l’esperit del tren s’ha conservat en l’estructura, el nom, la decoració, i amb la conservació d’alguns elements de l’època, com un fragment d’uns metres d’una via. També es conserva l’estació de Toralles, parcialment rehabilitada i a l’espera d’assignar-li un nou ús, i les diferents casetes conservades, relacionades amb l’infraestructura del ferrocarril.

Un infant juga en el tram de via que hi ha al Parc de l'Estació, amb l'antiga estació convertida en restaurant al darrere

De la mateixa manera es conserven pedreres, fàbriques i molins dedicats a la producció de ciment, l’última indústria en desaparèixer. Tot i que va anar llanguint des dels anys 90, encara es manté l’activitat extractiva en una de les antigues pedreres de Can Benet i Can Balaguer, i igualment es mantenen bona part de les instal·lacions de les fàbriques i, en el cas de la primera, en un molt bon estat de conservació i inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El santjoaní Joan Coromina, el Sord de l'Arquet, va ser peoner de la insdústria del ciment a l'estat

És un dels aspectes del projecte que potser ha transcendit menys en l’àmbit popular més enllà de les persones que hi varen tenir una relació directa i que no s’ha aprofitat mai estratègicament pel seu interès com a història de la indústria. Fins i tot tenint en compte que l'introductor del ciment al país era de Sant Joan de les Abadesses.

En definitiva, el projecte Malatosca-Surroca no neix des de zero. Hi ha molta feina ja avançada i en execució, iniciatives i projectes més o menys consolidats o assumits i, en conseqüència, ara es tracta sobretot de configurar un procés d’integració, ordenació, consoli-dació i ampliació del bagatge acumulat per uns i altres en aquests darrers anys, unir experiències i crear sinergies de promoció del territori.