El ciment

El procés d’industrialització a la conca del Malatosca

El ciment al Ripollès es va desenvolupar en dos pols destacats: Campdevànol i Ogassa-Sant Joan de les Abadesses. Les primeres cimenteres de la nostra zona varen iniciar-se per a les construccions i elements que requerien les mines de Surroca. La relació era en els dos sentits, perquè les mines necessitaven ciment, però a la vegada les cimenteres utilitzaven la pissarra per augmentar la plasticitat del ciment. De fet, la primera fàbrica de ciment fou la que treia pedra del Coll d’Art, a un quilòmetre de la plaça Dolça d’Ogassa i va ser construïda a la segona meitat del s. XIX per la mateixa companyia explotadora de les mines i del ferrocarril, en aquell moment, la Sociedad del Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas.

L’any 1886, la fàbrica va ser arrendada a Joan Balaguer, que li va donar el nom amb què es coneix i la va explotar com a mínim fins al 1926. Aquell any, una disposició del govern de Primo de Rivera va fer que les companyies de ferrocarrils haguessin de deixar l’explotació de les mines, i la Sociedad va haver de renunciar-hi. L’any 1926 hi havia altres fàbriques de ciment a prop de Balaguer (Indústrias Benet, Cementos Martín i Can Mas) i Ylla de Campdevànol, que varen crear l’Arrendataria de Surroca S.A. per gestionar les mines de carbó. Ho varen fer fins al tancament de les mines l’any 1967, amb el parèntesis de la Guerra Civil.

Pel que fa a la fàbrica Balaguer, algunes investigacions^[3] diuen que es va abandonar el 1926, tot i que d’altres apunten que el nom d’Indústria Balaguer encara va perdurar 17 anys més.^[4] Can Benet es va separar del grup l’any 1941, tot i que en va continuar sent client, i va crear una societat nova amb l’objectiu de fabricar energia elèctrica. La seva activitat es va perllongar fins a l’any 1997. Avui en dia, encara està operativa la seva central elèctrica. La resta de fàbriques cimenteres varen tancar abans. Can Martín ho va fer el 1970, i Can Mas va tancar el 1975, tot i que va ser explotada fins al 1980 per Benet. D’una banda, així com els derivats del petroli i el gas varen acorralar el carbó, per l’altra, la popularitat del pòrtland -que pot treballar en condicions menys favorables- va acabar per fer el mateix amb el ciment natural.

D’entre tots els noms propis relacionats amb el ciment i la nostra zona cal remarcar el de Joan Coromina i Cufí, conegut com el sord de l’Arquet. Nascut a la Vall del Bac (Vall de Bianya) el 1815, va tenir l’oportunitat d’anar a Roma el 1855 per una circumstància curiosa. Un veí li va demanar d’acompanyar-lo per demanar una dispensa papal, ja que després de quedar-se vidu, es volia casar amb la seva cunyada, cosa que no era permesa per la llei eclesiàstica. Allà va aprofitar per visitar una fàbrica de ciment, per veure quin tipus de pedra utilitzaven -en va agafar mostres- i va fixar-se en el procés que feien servir. En tornar, va descobrir que la pedra calcària que havia dut era molt semblant a la que ell mateix tenia a la seva finca, i va construir un forn amb el qual va aconseguir fer el primer ciment que anomenaren “romà”. Coromina va moure la seva producció al Ripollès perquè les vies de transport eren més fàcils. Primer a Campdevànol i Ripoll (on va adquirir el malnom), i més tard a Sant Joan de les Abadesses, on va comprar el Molí de Malatosca i on s’establí definitivament.

Es diu que Coromina és l’introductor del ciment ràpid a l’Estat i, si bé és difícil d’acreditar que sigui així, sí que sembla que ho va ser a la comarca del Ripollès.

Referències 

^[1]  https://www.plataformaeditorial.com/libro/5378-la-historia-duna-linea-de-tren-emblematica

^[2] El polític i enginyer garrotxí Pere Macias va publicar el 2011 un llibre sobre les concessions ferroviàries a Espanya en el segle XIX: Via ampla, ment estreta. Crònica de 150 anys d'aïllament ferroviari (1848-1998) https://www.terminus.cat/cataleg/ferrocarrils-transports.html#via-ampla

^[3] Ramon Llongarriu i Montsalvatge a Joan Coromina i Cufú, el sord de l’Arquet, peoner de la indústria del ciment

^[4] Manel Matute i Girau, en Extracte del treball sobre la xarxa de transport de les mines d’Ogassa i Surroca