La història del darrer bitllet de tren a Sant Joan

La història del darrer bitllet de tren a Sant Joan

Hi ha episodis que queden fixats en la memòria, encara que hagin passat molts anys i llavors fossis un marrec. Jo tenia tretze anys quan el 1980 el tren va deixar d’arribar a Sant Joan. Tot i això encara en tinc alguns records. És un record en part borrós: hi ha imatges que, amb el temps, hom ja dubta si es corresponen a la realitat o de les fotografies que he vist per casa. Bàsicament el meu record del tren és el del seu final, de la decadència. Recordo haver anat a recollir algun familiar al darrer tren, ja de nit. La plaça de l’estació era un lloc tètric: un petit llum groguenc pampalluguejava i maldava per trencar la foscor de l’estació. Els lavabos, dits els “retretes”, eren una immundícia. Tot estava deixat. Llavors, al tren ja li costava arribar i sortir de Sant Joan. Per poder justificar-ne el tancament i amb mala fe, el govern espanyol havia deixat de la mà de Déu el que en aquell moment ja era un ramal mancat de tot manteniment, amb unes vies que eren pràcticament les mateixes que es van posar per la inauguració. El mes de febrer de 1980 ja varen tancar l’estació i el bitllet s’havia de comprar al revisor.

Recordo haver agafat el tren per anar a classes de música a Ripoll el dissabte al matí. Calia fer tota una excursió per arribar a l’estació. La gent gran feia servir el taxi per pujar-hi. Un cop el cap d’estació havia sortit amb la bandera plegada i el xiulet, aquelles unitats pintades de verd i blanc, que després vaig saber que en deien les “suïsses”, començaven el viatge, que es feia a velocitat de tortuga per qüestions de seguretat. Hom tardava uns 35 minuts a fer el trajecte, pràcticament el temps que avui es triga a fer el viatge en bicicleta per la Ruta del Ferro sense pressa. A mig camí hi havia el pas a nivell, que el guardavies tancava amb una cadena. L’any 1978 es produí una esllavissada prop de Ribamala que no es va reparar mai i fou gairebé un miracle que no s’hi produís una desgràcia. No és estrany que ben poca gent agafés el tren: en els darrers temps hi solien anar com a molt una desena de persones per trajecte. Quan es tornava des de Ripoll, calia pujar a la part davantera dels trens que venien de Barcelona: era la que continuava fins a Sant Joan. La resta de vagons es desenganxaven i una altra locomotora els pujava cap a La Tor de Querol.

Recordo bé la campanya de reivindicació del tren l’any 1980, un any del centenari ben trist perquè a mitjans del mes de juliol, pocs mesos abans que a l’octubre se celebrés el centenari, es va decidir substituir la línia per un servei d’autobús. Fins que es pogués arreglar la línia, deien. Mentrestant, el centenari es va haver de celebrar amb uns trens de modelisme on només podien pujar els nens. Tot plegat, una pena.

Oficialment, la línia no estava tancada: per tant, hom podia agafar bitllets fins a Sant Joan. Els autobusos contractats a l’empresa Güell de Camprodon enllaçaven teòricament amb els trens que sortien i arribaven a Ripoll i el conductor de l’autobús et venia un bitllet de la Renfe, que recordo que valia 26 pessetes per al trajecte de Ripoll a Sant Joan. Tot això va durar uns cinc anys.

L’esperança de que arreglarien la línia s’anava esvaint a mesura que hom passava els fulls del calendari. Les instal·lacions estaven en molt mal estat i començaven a caure a trossos. Les promeses se les anava enduent el vent. Tot això va coincidir amb un pla en el qual el govern socialista va decidir que deixaria de subvencionar totes les línies que fossin “altament deficitàries”: es volia arribar a tancar fins a 3.000 km de vies. De fet, tota la línia de Barcelona a Puigcerdà estava amenaçada i es va salvar a darrera hora pel seu caràcter internacional. Tot i que al final el número de quilòmetres tancats es va rebaixar fins a 913, el ramal fins a Sant Joan hi fou inclòs. Per acord del Consell de Ministres de 30 de setembre de 1984, totes aquestes línies quedarien clausurades l’1 de gener de 1985. Per tant, el darrer dia de servei del tren a Sant Joan, encara que fos en realitat amb autobús, fou el 31 de desembre de 1984. Les darreres protestes no varen servir de res: el tren ja no tornaria més a la vila.

Aquell cap d’any el vaig passar a Colònia, assistint a la trobada europea de joves de la comunitat de Taizé. Vaig arribar a Barcelona el dia 2 de gener després d’un llarg viatge amb autocar, i havia de tornar a Sant Joan amb tren. A l’estació de Sant Andreu Arenal vaig tenir una idea: i si, fent-me l’orni, intentava de treure un bitllet a Sant Joan? No es perdria res per provar-ho, tot i que estava segur que no me’l voldrien vendre. A la taquilla, la noia no devia tenir cap ordre concreta ni es devia haver assabentat que línia ja estava tancada. De forma rutinària va buscar el coixinet corresponent a Sant Joan i el va passar per la màquina. Aquell dia no va passar cap revisor. A l’arribar a Ripoll, vaig pujar a l’autobús d’en Güell. Evidentment ja no vaig mostrar el bitllet, i vaig rascar-me la butxaca religiosament per comprar un nou bitllet d’autobús, però ben content pel tresor que duia a la butxaca: el que segur que és el darrer bitllet de tren fins a Sant Joan. El bitllet impossible: el del dia següent al del tancament definitiu de la línia. M’agrada pensar que és el bitllet d’un tren fantasma que es resistia a desaparèixer i simbòlicament tornava a Sant Joan per reivindicar la seva història centenària. Unamuno va dir dels catalans a Joan Maragall: “os pierde la estética”. Segur que si ens hagués conegut, també ho afirmaria dels santjoanins.

Marcel Miquel

  • Visites: 153

Avís legal · Política de Privacitat · Política de Cookies · Contacte

Malatosca Surroca és un projecte conjunt dels ajuntaments de Sant Joan de les Abadesses i d'Ogassa.

Web dissenyat per Dinàmic Enginy amb la creativitat gràfica de Barbarroc